Els meus sentits
reben llum;
i, també, formes,
essència vital, idees.

Plau-me l’encís de la natura,
copsar el paisatge
amb la mirada,
intensament;
i, llavors, pensar i pensar...

A cor obert, vull escampar
i harmonitzar els colors;
i, al mateix temps,
jugar amb la llum.

No puc entendre la vida
sense la llibertat
de poder contemplar el món
des d’una platja deserta.

[Gabriel Perelló. Pollença, abril de 2000]

Ja he traspassat el portal
del castell de l’esperança.
Ja he traspassat
les arcades
de l’horitzó de la llum
i les idees.
Ja he traspassat el portal
de la llar que manté vives
les arrels potents de l’art.
I ja em puc mirar a l’espill de la meva llibertat.

[Miquel Bota]

M’agradaria, sovint,
poder retratar la boira de ma cambra
quan em sento vençut i esgotat
com un rodamón malaltís
sotmès a l’arbitri dels reixats i les cadenes.

Aleshores, la imatge seria traça i testimoni.

[Jaume Rosselló]

Hi ha un ritme de claror
que manté viu l’equilibri
de la llum,
que fa néixer l’harmonia
dels colors, que donen cos
a la idea,
que pren forma
en el dibuix.
Hi ha un ritme de claror
que va perfilant la línia
del sentit,
l’equilibri de la forma
que rep l’ímpetu vital,
sang del cor,
amb batec universal.

[Miquel Bota]

Des de la meva terrassa
veig un poble vigorós;
i amb la llum i l’harmonia,
els pinzells del cor, l’amor,
la solidesa de l’ànima
i la gamma dels colors,
puc recrear, amb l’art pictòric
l’essencial visió
d’un pensament, una idea,
i les roses que perfumen
el meu esdevenidor.

[Miquel Bota]

Fuig.
Aixeca’t.
Gira el cap i alça el vol.
I puja sense por, a l’aguait,
volta que volta la volta ingràvida del cel.

Llavors espera,
ratllant de cercles
l’instant centrípet de la tornada.

[Jaume Rosselló]

Endebades miro al meu voltant:
no em trobo la mirada.

Som un home solitari,
habitant d’un món
on ja no hi caben
aquestes quatre paraules

[Jaume Rosselló]